dilluns, 29 d’agost del 2011

Avui es 1 de Gener!

Setmana 1, Dia 1

Això ja va en serio! Avui es la primera setmana de les 13, i el primer dia dels 91 dies que falten pel 27N.

Així doncs, he agafat les bambes, i cap a la carretera de les Aigües, la meva gran amiga, que de ben segur m’ha trobat a faltar en aquest últims dos mesos. Objectiu: 60’ a 5’/Km. Resultat:

Detalls de l’entrenament:
Connect Garmin
Temps: 1h
Distancia: 11,42K
Ritme Avg.: 5’16”
Desnivell: 275
F.C.Avg: 158
Cal: 707

Res, que no hi ha manera d’aguantar el ritme.... Començo be. Recordo quin es el ritme, però aviat faig figa i el baixo. Be, paciència, paciència, i paciència... allò que diu la meva dona que no m’en van posar...

Així doncs, canvio de tema!

Avui li deia a un amic que es 1 de Gener, i em deia: “Que no boludo! Que es 28 de Agosto!”. Però no.

AVUI ES 1 DE GENER.

Avui es el dia en que la gran majoria torna a treballar, avui es el dia en que comencem coses noves, volem fer les coses be des del primer dia, avui es el dia en el que tots ens posem nous objectius.

I tu? ja tens el teu?

dissabte, 27 d’agost del 2011

Setmana 0, Dia 3

Objectiu assolit!!

“La suma de petits objectius es el que et porta a la consecució d'un gran repte.”

Aquesta es una de les frases que més utilitzo a la meva feina. La consecució de petits mini reptes que et portin cap al gran objectiu. Esta clar que si avui hagués corregut pensant en els 42Km que vull intentar córrer a un ritme mig de 4’15”, la desesperació s’hagués apoderat de mi. No es el camí. En canvi, em vaig proposar sortir a córrer 3 cops aquesta setmana, hi ho he fet:

 Objectiu assolit!

Així doncs, aquest matí he sortit a córrer per 3er cop aquesta setmana. Millors sensacions, tot i que molt lluny d'una condició física (ja no dic bona, sinó) justeta. Però pas a pas...
Avui he repetit el mateix recorregut que dilluns, i només he caminat a la enorme pujada del Km 2,5. A partir d’aquí, corrent tota l'estona, i sumant al final 2Km mes, x sumar finalment 10Km.

Detalls de l’entrenament:
Temps: 55’25”
Distancia: 10K
Ritme Avg.: 5’32”
Desnivell: 187
F.C.Avg: 164
Cal: 675
Amb això finalitza la setmana, aquesta primera setmana que he anomenat "la setmana 0" amb un total de 28Km...
I pensar que m'esperen un munt de setmanes en les que parlarem de entre 90 i 100Km! Buf!!!

Aquesta tarda, per acomiadar la setmana, i les vacances, posada a punt dels peus per afrontar la setmana vinent a tope!!


Sessió d'Ictoteràpia

RTSS!!

dijous, 25 d’agost del 2011

Tots necessitem un entrenador.

Suposo que si estàs llegint aquest Blog es perquè em coneixes, així que segurament sabràs que soc Entrenador Personal, em dedico a millorar la qualitat de vida de les persones que em contracten. I en una minoria, però que cada vegada va agafant més volum, a preparar a persones per assolir reptes esportius. Així doncs, moltes persones em pregunten: “però Emili, a tu et fa falta un Entrenador?” I la meva resposta sempre es la mateixa: SI. Hi ha una dita prou famosa que diu: “un bon psicòleg es aquell que no es te a ell mateix de pacient”. Doncs passa el mateix amb la pràctica d’activitat física, un bon Entrenador es aquell que no es creu que ho sap tot, i que no li cal ajuda de ningú, sinó que sap com potenciar les seves mancances amb ajuda. Un bon entrenador, a part d’elaborar una planificació amb cap i peus tenint en compte totes les teories de l’entrenament (que això es fàcil ja que està als llibres), ajudar a millorar la tècnica, la execució, i tot un munt de punts tècnics... ha de ser capaç, sobretot, de veure els punts dèbils i millorar-los, de mirar amb objectivitat i a partir d’aquí reconduir o direccionar l’entrenament segons les característiques úniques de la persona que te al davant. I per damunt de tot: ha de ser capaç de motivar, de donar suport, de no deixar que els ànims decaiguin mai, i assegurar-se, que si decauen, tornin a pujar ràpidament.

Durant la meva vida, he tingut ja un munt d’entrenadors, sense comptar els entrenadors dels esports que he practicat en la infància. Ja d’adult, he comptat amb l’ajuda del Juan Garcia (Guru de l’Entrenament Personal, la persona que em va obrir la porta al mon de l’Entrenament Personal, i de qui vaig aprendre que la clau de tot està al cap, el cap es el que et porta, i el cos només el segueix), he entrenat també amb el Manu Ignoto (addicte a la meticulositat, un sibarita dels detalls), he entrenat també amb el Fabrizio Gravina (una ment privilegiada e innovadora, un pas per davant de tothom), també he passat per les mans del gran Francesc Deltell (eminència dins de l’àmbit de l’Entrenament Personal, superdotat dins els coneixements de l’esport), i finalment vaig passar per les mans del Ivan Herruzo (el far que ha il·luminat a centenars de persones fascinant-nos amb la seva manera de veure i viure el triatló).
De tots i cadascun d’ells he après grans coses! Moltissimes! Així que tot i que l’any passat vaig acabar entrenant-me a mi mateix amb uns resultats mes que positius, aquest any, tornaré a confiar en una persona aliena a mi, que m’apreti i em faci treure el màxim, que no deixi que m’adormi...Tornaré a posar-me en mans del Manu (artista maratonià) per assolir el meu gran repte de baixar de 3 hores al Marató de San Sebastià.

Manu! Lunes empezamos!!!! RTSS!!

Ah! I demà: guanya de nou el cor! A repetir lo del dilluns i millorar-ho! Con un par!!!! J

Setmana 0, Dia 2

Sorprenentment avui, ha guanyat el cap al cor... El cor em deia: “ànims cabrón! Torna a fer el mateix recorregut que el dilluns i baixa el temps!!” amb aquest esperit de superació innat i el cap em deia: “millor roda suau en pla, recupera una mica les cames que repetir la ruta de dilluns es massa exigent pel meu nivell actual...”. Així doncs, avui, 10Km pel passeig marítim de Lloret (dividits en una sèrie de 5Km, una de 3Km, i una de 2Km) Evidentment millor ritme i millors sensacions que dilluns, però molt molt més avorrit.

Detalls de l’entrenament:
Temps: 50’39”
Distancia: 10K
Ritme Avg.: 5’03”
Desnivell: 187
F.C.Avg: 162
Cal: 553

He dit “Sorprenentment avui, ha guanyat el cap al cor” perquè normalment sempre guanya el cor, a mi, i a la majoria de persones que he conegut fent esport al llarg dels anys. Qui no ha entrenat per primer cop després de dies sense fer-ho i ha agafat unes agulletes (cruiximents en català) de campeonato? Doncs la majoria, i pensem: “ostia, avui si que has pencat! Ha valgut la pena”. Res mes lluny de la realitat, els cruiximents son petits trencaments que es produeixen als músculs del cos, que es donen lloc quan els músculs estan sotmesos a tensions per les quals no estan preparats. Es a dir, quan ens excedim en el treball. Els cruiximents son la conseqüència a una mala planificació. (tot i que en el subconscient, a tots ens agraden, perquè ineludiblement volen dir que s’ha mogut el cul i s’ha fet algo.)

Així que demà aprofitaré per parlar de: Perquè no entrenar-se un mateix i millor deixar-se assessorar per un Professional.

Apa! RTSS!!

dilluns, 22 d’agost del 2011

Setmana 0, Dia 1


Setmana 0 es l’equivalent a la setmana prèvia a la setmana 1, la setmana anterior a la setmana en que tot comença. La setmana en la que l’objectiu es preparar la maquinaria per començar a fer-la funcionar la propera setmana. Una setmana que no conta, xo que conta.

L’objectiu d’aquesta setmana consisteix en començar a fer esport per primera vegada en 17 dies, i concretament tornar a córrer després de gairebé 2 mesos i mig... descansat arribo. I si l’objectiu era deixar que durant les vacances la meva forma física baixés fins a límits “insospechados”, puc dir que ho he aconseguit. La raó es clara, i es que ara: només puc que millorar i millorar de forma exponencial fins el 27N.

El “cuaderno de bitácora” ja te la ruta establerta. Faré 4 competicions a modo de test o entrenament abans del gran dia.

Les seleccionades son:
1.       Cursa de la Mercè (10K) – 18 Setembre
2.       Mitja de Sant Cugat (21K) – 2 Octubre
3.       Mitja del Mediterrani (21K) – 23 Octubre
4.       Cursa del Clot (10K) -13 Novembre

Així doncs, amb tot això al cap, aquest matí m’he disposat a córrer. Resultat: 45’ on el meu cap recordava que les meves cames podien córrer ràpid, però que les cames se n’havien oblidat. 45’ on el meu cap s’ha aventurat a portar-me per una ruta massa exigent per ser el primer dia, i durant la qual les meves cames m’han fet parar algun que altre cop per recuperar l’alè.
Un dia d’aquest per oblidar... i en el que acabes dient: “donde están mis piernas?? Con lo que yo era!” jajaja.

Detalls de l’entrenament:
Temps: 43'
Distancia: 7,96Km
Ritme Avg: 5’24”
Desnivell: 107m
F.C.Avg: 151
Cal: 403

RTSS!!

dilluns, 15 d’agost del 2011

Querer es Poder...

(Dedicado a mi gran amigo Clemente Fernandez, que ayer finalizó su 3er Ironman en Copenhague)

La mayoría de personas a las que les explico que mi hobby es competir en Ironman me dicen (aparte de que estoy loco) que ellos no podrían porque hace falta muchísimo tiempo para entrenar.
Falso.
Y siempre les explico mi experiencia preparando mi debut en Zurich el año pasado. Yo preparé mi primer Ironman entrenando durante 7 meses de lunes a viernes 1h al mediodía y saliendo en bici el sábado por la mañana. No entrené ni un solo domingo ya que los dedicaba a la familia. Y no solo logré ser finisher, si no que, creo yo, lo logré con un resultado más que satisfactorio. 11h 10’.
 Mucha gente cree que lo difícil de un Ironman sucede el día de la competición. Nada más lejos de la realidad, lo difícil de un Ironman, lo complicado, lo que para mí es realmente un Ironman, es prepararlo, entrenarlo. Conseguir enlazar día tras día, semana tras semana, sesiones de entrenamiento con una regularidad suiza. Ya que esto es lo único que te asegurará cruzar la línea de meta con garantías.
Dicho esto, os puedo asegurar, por experiencia propia, que:
“El grado de satisfacción al cruzar la línea de meta de un Ironaman es inversamente proporcional al tiempo y facilidades que has tenido para entrenar” o se podría decir asi también:
“La alegría que tienes al convertirte en finisher es directamente proporcional a las dificultades y sacrificios que has tenido que realizar para llegar hasta ahí”
A mayores son las dificultades, mayor es la alegría.
Mi amigo Clemente, hoy, es probablemente una de las personas más felices de este planeta, ya que conozco a poca gente que tenga que hacer los malabarismos que hace el para poder entrenar. Conozco a muchísimas personas a las que conseguir hacer ejercicio 2 veces a la semana les supone un esfuerzo titánico (como Entrenador Personal, este es mi gran objetivo en la vida, conseguir que el mayor número de gente sedentaria consiga incorporar a su vida el habito de practicar deporte). Pues Clemente, ha conseguido incluir en su vida (familia, trabajo y deporte) y no ha sido fácil, para nada. Seguramente ayer, cruzando la línea de meta recordaba las series corriendo que ha realizado en ayunas a las 6 de la mañana, alumbrado solo por los faros de los coches de la autopista y con el vaho de su aliento cruzando el buf que le ha acompañado durante el gélido invierno. Verdad? O recordaría seguro los sábados por la mañana que dejaba a Maria, Laia y Biel plácidamente (o a veces, seguro, no tan plácidamente en el Camping) y cogía la bici solo para hacer más de 100Km por unas carreteras preciosas pero solitarias del Berguedà. O las infernales series en la piscina del gimnasio algún que otro mediodía, que ni tiempo te dejaban para comer con dignidad.
De esto se trata un Ironman, de cosas sobrenaturales, de cosas que se salen de la normalidad. De personas a las que nuestros sueños, nuestros retos, nos hacen hacer cosas que para el resto de las personas son imposibles.
Y creerme cuando digo, que lo de menos, son los 3,8-180-42 del Ironman.
Un fuerte abrazo y felicidades Clemente. 

divendres, 12 d’agost del 2011

2011, algo más?

Todo y que el objetivo de este blog es el de ir anotando mis sensaciones durante el entrenamiento que me va a llevar a mi 3er Ironman en 2012, el 2011 aun no ha acabado, y aunque ya he dado por finalizada la temporada de triatlón, no he hecho lo mismo con el año, ya que este 2011 va a finalizar con mi 1ª participación en un Maratón (en San Sebastián, el 27 de Noviembre).



Si! Si… Mi 1º Maratón! Hasta ahora he corrido dos maratones, y los dos siempre después de haber pedaleado durante 180Km. Así que esta será la primera vez que me afronte a esta distancia con las piernas frescas y preparadas única y exclusivamente para ello.
Me atrevo a decir que este segundo objetivo del año me hace casi la misma ilusión que el primero (IM Lanzarote) ya que durante estos dos últimos años he notado una gran mejoría en mi carrera, y mis expectativas son altísimas (intentar bajar de 3h en mi primer Maratón).
Hasta ahora, mis tiempos han sido: 4:10 (en el IM de Zurich) y 3:48 (en el IM de Lanzarote). Y en los dos, caminando en abundancia en los avituallamientos. Así que en realidad, tendría que decir que el reto es finalizar mi primer Maratón sin andar! Jaja! Y luego lo del tiempo, y la marquitis que tenemos todos en este deporte.

Y lo mejor de todo es que no me voy a plantar en San Sebastián yo solo, sino que ya somos un gran número de corredores los que nos vamos a plantar en la línea de salida el próximo 27 de Noviembre. Carles, Ramón, y Ricard ya están apuntados. Joaquin también, aunque lesionado seguramente se centrará en estar a tope para enero. Confió en que pronto lo hagan Ignasi, Dani y Clemente. A ver si podemos ir un buen grupo! Seguro que Jose Tello se anima al final con su amigo Jordi (el bombero). Ah! i Cris! compto amb tu!

Pero mención especial a dos personas que van a estar también el 27N en Donostia. Ellos son Xavi Castellà (alias “El Padrino”) quien no ha corrido nunca más de 10Km, y se ha dejado meter en este follón. Anims Xavi, se que ho pots fer! Y mi media naranja, Guiomar, que es capaz de dar la vuelta al mundo a la pata coja siguiéndome con mis locuras, y esta vez ha decidido tirarse la manta a la cabeza y retarse a si misma con un maratón. Nunca he conocido a nadie con la perseverancia que tiene ella. Así que estoy convencido que lo va a hacer genial! (ya en plenas vacaciones está con su plan de entrenamiento y mi Garmin como loca corriendo por Lloret!)

Así pues, me encanta estar de vacaciones, pero la excitación de lo que me espera a la vuelta de la esquina, me hace también desear que llegue el 28 de Agosto para ponerme manos a la obra!

Así que, coming soon:

ROAD TO SAN SEBASTIAN!!!

dimecres, 10 d’agost del 2011

Ya estoy aqui...

Curiosamente, cuando menos estoy entrenando y cuando menos pinta de triatleta tengo, he decidido abrir mi 1er Blog… Y es que hay dos cosas que si no has hecho o no tienes en esta vida, parece que no eres nadie...

La primera de ellas, evidentemente es un Ironman: hoy en día, tiras una piedra al aire, y al que le cae encima ha hecho o quiere hacer un IM.

La segunda, un Blog. En la actualidad, si no tienes un Blog, una cuenta de Facebook, una en Twitter, otra en Google+ (yo ya tengo!), WhatsApp, no existes, es decir, virtualmente no existes... y si virtualmente no existes. Es que no existes.


Yo existo... mucho.

Así que aquí estoy...



Ah! Y si estas leyéndome, oficialmente, quedas invitado/a a acompañarme en mi camino hacia mi 3er Ironman.
Road to Roth!