Després de molts posts parlant de números, avui torna a tocar parlar de sentiments...
I es que , no us espanteu, però aquest any he competit en 3 Ironmans, 5 Mig Ironmans, i 2 Maratons. I espero acabar l’any podent dir que he afegit a la llista un triatló Olimpic a Gavà, i 7 Maratons mes!
No, no ho he fet tot amb les meves cames, la gran majoria ho he fet amb cames prestades, i cors de lloguer dins de gent meravellosa que m’envolta, que confia en mi, i que cada dia veig progressar fins a nivells inimaginables...
Evidentment, jo només he competit en el B de Banyoles, i en l’IM de Lanzarote, els altres dos IM han estat a Zurich, gràcies al Ricard i l’Ignasi. Altres 3 Mig Ironmans, han estat els 2 del Ricard (Banyoles i Balaguer) i un altre Banyoles de l’Ignasi. Només falten el Marató de l’Aneto de la Cris, i el de BCN del Carles, i l’últim half que queda: ExtremMan de Menorca, aquest passat cap de setmana, de les mans (cames) del Carles.
L’Ignasi i el Ricard saben de sobres lo orgullós que em sento d’ells, la Cris també, crec que els hi he dit ja molts cops. Així que el post d’avui va dedicat al Carles, un tio excepcional, fora de lo comú.
El Carles fa gairebé 1 any i 9 mesos es va apuntar al gimnàs, on jo treballava com a Director Tècnic, amb l’objectiu de millorar la seva salut, ja que apunt de complir els 40, el seu pes era de gairebé 100Kg. Es va deixar assessorar per un Entrenador Personal, i la seva vida va començar a canviar. En perseverança es únic. I no li va costar gaire començar a baixar de pes. Als 3 mesos d’estar apuntat al gimnàs, un bon dia, va decidir apuntar-se a les sessions de running que jo feia per al socis. Encara recordem amb risses aquell dia: “Tranquil Carles, anem a fer una volta, en 45’-50’, tornem a ser aquí per estirar una mica”. 1h i 13 minuts mes tard tornàvem a ser al Club, el Carles amb la cara desfigurada per l’esforç, i havent realitzat un recorregut que ara es capaç de fer en poc mes de 30’. Des de llavors la nostra complicitat i la nostra passió per córrer va anar en augment fins ara farà un any, que vam començar a entrenar plegats. D’aquella passejada d’1h i 13 minuts n’havia nascut la il·lusió de córrer el Marató de Barcelona. Ja de fons, en cada entrenament el pobre escoltava amb deteniment les meves aventures a Zurich i la meva passió pel triatló. Ens vam plantar al 6 de març, i va finalitzar el seu primer marató en 3:40. Una excepcional marca, tot i que en el seu subconscient sempre quedarà que tenia en els seus peus poder-la haver fet encara millor. Temps al temps.
Finalitzada la Marató de BCN, lo inevitable es va materialitzar. Es va materialitzar en forma de bicicleta de carretera, neoprè, i mono de triatló. El Carles oficialment s’endinsava dins el mon del Triatló.
Amb uns inicis competitius desesperadors, després de no haver pogut debutar a St.Feliu per malaltia de la seva dona, i no haver pogut acabar el Triatló de la Vila per una caiguda en la bici, el repte estava servit: debutar en Triatló en l’ExtremMan de Menorca, en la modalitat de Mig Ironman (lo que viene siendo.... “CON UN PAR!”)
I aquest passat diumenge, enfundat en el seu mono nou, el Carles a començat (i acabat, per fi) el seu primer Triatló. 1900m nedant, 90Km en bicicleta, i 21Km corrent, han sigut per ell el colofó a una temporada de durs entrenaments i, en especial, de durs sacrificis als matins d’agost. I l’èxit ha estat rodó. Ja que us puc dir que ha quedat, en el seu debut, el 9é de la seva categoria d’edat, i el 84 de la general. Senzillament impressionant.
 |
| Carles - tot i la caiguda.... dandolo todo! |
I per a tu, Carles, el meu reconeixement en públic. Perquè m’has fet sentir molt orgullós.
Preparat pel proper repte? RTSS!! Sub........... J
Per acabar l’any, ja només em queda sumar el Triatló Olimpic de Gavà (animos Maru!!!) i 7 maratons mes. Ja que a San Sebastian, m’emporto una bona trupe d’atletes amb un cor enorme, i unes cames patint ara mateix “de lo lindo”.
Ànims a la Cris, al Ignasi, al Ricard, al Xavi, al Carles, i sobretot a la Guiomar (que encara dubta cada dia d’on s’ha ficat, creient que l’èxit es creuar la línia d’arribada, quan el que encara no sap es que l’èxit consisteix en plantar-se a la ralla de sortida)
Let’s run, Road to San Sebastian!
